De motxilles al subconscient

IMG_5357.jpgHi ha coses que el costum carrega al subconscient i que les portem a tot arreu sense adonar-nos-en i no ens adonem fins que les necessitem. El Mar quan un viu a Madrid, o les muntanyes si un hi ha nascut i ha d’anar a viure a llocs sense.

I no sol ser un xoc emocional des del primer dia… es com una crida en veu baixa que va calant gota a gota fins que un dia t’explota darrera el cap…. Fins que no puges a una muntanya o edifici i no trobes el mar miris on miris, i t’agafa un atac de claustrofòbia, un no entèn com el mar ens marca de lluny. I qui diu el mar, diu el sol o el canvi d’estacions.

Al DF, Mexic, una de les coses que hom troba a faltar el segon any és el cicle estiu / hivern….almenys no com estem acostumats a Catalunya… Al DF hi ha entre 15 i 25º tot l’any, l’únic que marca les estacions son els 6 mesos de pluges diaries… fa una certa gràcia veure els DeFenys queixant-se de fred mortal quan la temperatura cau per sota dels 10…. que tambe tenen la seva raó éh? que no hi ha calefació enlloc i a 10 graus et fots de fred a qualsevol restaurant…

Pero al cap d’uns anys un troba que el fet de canviar d’armari d’estiu a hivern marca una mena de liturgia mediterrània que d’alguna manera ens renova.

A Dublin, no es que estigui molt marcat el canvi d’estacions perque, bàsicament, gairebé sempre fot mal temps…. però especialment es nota la diferencia de llum entre els estius, de dies llarcs llarcs, i els hiverns de dies exasperantment curts. I el que mes ens afecta no es el fred o la pluja, sino la manca de sol. Els dies i dies i dies sense veure el sol es una tortura per als mediterranis. Jo em vaig adonar quan, en tornar a BCN despres de tres anys, encara em vaig passar les tres primeres setmanes mirant per la finestar en llevar-me esperant que fes bon dia… quan a BCN això no cal 😉

A Dallas, Texas, despres de tres anys a temperatura constant, esperavem poder treure la roba d’hivern que al DF es va passar 3 anys a l’armari… I sí… però no.
Aqui passem de tenir l’aire condicionat de la calor que fot, a posar la calefacció, en dues o tres setmanes.

Fa unes setmanes vam fer la BBQ de la República, tambe per cel.lebrar el final de l’estiu i aprofitar la BBQ abans que comences a fer fred. Per que a l’estiu a Texas fot una calda de tre parells, però quan fot fred a Texas, fot una rasca important… I tan que vam aprofitar! la minima del dia va ser de 5 graus..! I vam haver de fer-la dintre casa per no congelar la concurrència….

L’estiu s’havia acabat abruptament i abans d’hora? Doncs tampoc!

A diferencia del Mediterrani, durant aquestes dues o tres setmanes de tardor, no hi ha un impass perque tinguis un bonic clima primaveral o unes fresques tardes de tardor… es que et passes les tres setmanes saltant de l’aire condicionat … a la calefacció!

Ahir a Dallas tornavem a estar a 31 i amorrats a l’aire condicionat!

i ‘daqui un parell de setmanes… rasca a tope!
I no em feu parlar dels Farenheits!!!!

 

 

 

Anuncis

Un any a Dallas! y punto!

Avui, 1 de Setembre fa tot just un any que vam arribar a Dallas.

Alguns em pregunten que perquè no actualitzo el blog, que es reien molt de les meves desgràcies a Mexico… que quines m’en passen ara per Dallas….

Bé, es clar que ens han passat coses aquest any als USA, però la diferència fonamental és que aquí LES COSES FUNCIONEN. La qual cosa no hauria de ser una sorpresa, però per comparació, és com la nit al dia.

He fet alguns números;
Nombre de posts al meu primer any al DF: 16
Nombre de posts al primer any als USA: 2

Aquí contractes internet, i en 48 hores ve un paio a la hora acordada i te l’instal-la. I ja esta. End of story.
Que compres electrodomèstics?  doncs venen uns paios A LA HORA ESTABLERTA!!! i te’ls porten i te’ls instal.len. I punto.
Que trenques el sostre del garatge perque no suporta el teu pes mentre fas una inspecció pel roof de la casa i no saps que només has de posar els peus a les vigues? doncs truques a un paio i ve, s’ho mira, té el que necessita al cotxe, t’ho arregla, queda millor que l’original, li pagues i se’n va. I punto pelota.

I no és perque no tingui el seu qué viure a Dallas, TEXAS, eh? que també; us podria parlar de temperatures entre 11ºC a l’hivern i els 43ºC a l’estiu… de sortir de casa a 40º i haver d’agafar una jaqueta perque tenen els aires condicionats a 15º, els molt fillsdelaxingada!, … d’entrar a un restaurant i que et posin aigua amb més gel que el iceberg del Titànic i se’t congelen les dents… de la manca absoluta de muntanyes…. de la impossibilitat d’estar informat del que passa al món i amb prou feines saber que passa al pais, amb els “noticiaris” plens PLENS de publicitat fins al punt de 90% de publi i 10% de noticies (verificat)…. de la incoherència absoluta de NO fer servir el sistema mètric; milles, galons, onzes, peus, polzades, Farenheits….  del respecte reverencial que tenen pels militars fins al punt de donar-los les gràcies per tot i a tot arreu… de l’absurda manera que tenen d’escriure les dates, mes/dia/any …. dels anuncis de medicaments a la tele on la llista d’efectes secundaris es completament esgarrifós…. de la tendència a confondre America amb els Estats Units….de poder comprar vi a les farmàcies…. dels anuncis i anuncis i anuncis i mes anuncis a tot arreu, la tele, el cinema, a la bústia, a la ràdio, al carrer, a les esglèsies… dels conflictes racials i la tendència a resoldre’ls amb pistoles perque tothom te pistola/es …
… i es clar… de Trump.(*)

Tambe hem tingut la oportunitat de viatjar, no ens podem queixar pas; aquest any hem pogut anar al DF, Tulum, Londres, BCN, Dublin, Austin, San Antonio, Houston, Orlando, New Orleans, New York, Seattle i Canadà…. i amb prou feines sense incidents… (fingers crossed!!) i sembla que , per primer cop en 4 anys, enguany NO FAREM CAP MUDANÇA! 😉

Amb tot, si haguessim de resumir l’experiència de viure als USA la paraula que em vé al cap és “comoditat”. Aquí tot esta fet de cara a la comoditat. Cases grans, carreteres grans, ciutats grans, electrodomèstics grans, parkings grans.
Una apologia del confort que crec que els converteix en turistes de grans ressorts i no pas de petites chalapas…  de exportar el seu way of life i buscar-o allà on van i de la obsessió per sentir-se protegits…

En fi… diuen que la falta de noticies també són notícies, aixi que aquí estem, un any desprès de viure als USA i 4 anys despres de viure a Amèrica…  i jo crec que va per llarc, VISA mediante …

(*) Que? esperaves cap comentari al respecte? tu no tens VPN oi? doncs això 😛

Tres mesos a Dallas, Trump, 50 anys i algun premi ;)

Doncs com aquell qui no vol la cosa, ja portem 3 mesos a Dallas. Que no és temps per treure’n conclusions, però tampoc ets un acabat d’arribar…. perque han passat coses per aqui… i deu n’hi do!

nbc-fires-donald-trump-after-he-calls-mexicans-rapists-and-drug-runnersLa potser més grossa de totes han estat les eleccions i la victòria de Donald Trump… aqui hem estat seguint el procès, els debats en horari estrella, les enquestes de l’endemà, la llista de mentides de cada candidat…  i contra tot pronòstic, i contra qualsevol sentit comú, ha acabat guanyant Trump, que va dir que no acceptaria el resultat si perdia…. però com que ha guanyat si l’ha acceptat…. en fi.. es mereix tot un post aquest tema, perque la veritat a mi, i al 99% dels catalans de per aqui ens te absolutament horroritzats
Hem mirat d’entrendre, hem mirat d’analitzar els resultats , hem mirat de comparar amb altres desfetes electorals darrerament (Brexit, Rajoy…) i analitzar el vot de càstic.
I ni així.

No entenc de cap manera que aquest personatge hagi pogut guanyar unes eleccions. Per mil raons, etiques, morals, i naturalment polítiques. Ni que la gent pensi que Clinton es molt pitjor….  “És que penseu en clau europea” ens diuen alguns analistes… que vols que et digui… riure’s d’un disminut, dir que les dones les podies “agafar del cony”, i mil burrades més, no és pensar en “clau europea” sino de drets humans…

Tot plegat dona per un post sencer… i fins i tot un blog. La veritat es que no ho he paït encara…. i em vaig passar dos dies sense posar la tele.

Però en fi… al capdevall és el seu pais, i nosaltres acabam d’arribar i si teniem pocs drets, ara en tindrem menys….  Així que només citar un detall que em sembla clau: Trump no ha guanyat en cap , ni una, de les ciutats de més d’un milio d’habitants. I en resultats globals ha tret menys vots que Clinton.

I entre altres coses resulta que aquest novembre he fet 50 anys! I em diuen sovint que no ho semblo pas, així que m’ho creuré.
I ho hem celebrat a Barcelona, recollint un premi 😉 i despres a Tulum fent el gos ;D

Resulta que el IPECC (Institut de Projecció Exterior de la Cultura Catalana) ha tingut a be concedir-me enguany el premi Josep Maria Batista i Roca (memorial Enric Garcia Trullols), per la meva tasca amb Catalansalmon. Aquests premis són un guardó d’atorgament anual per reconèixer la tasca que duen a terme els catalans i catalanòfils de fora per mantenir la presència catalana en el món i augmentar el coneixement dels Països Catalans i la cultura catalana a l’exterior.

I ha coincidit que els donaven a Barcelona la setmana despres dels meus 50,així que m’he agafat uns dies per anar a Barcelona i m’ho he pres com un regal 😉

Ens van portar al Parlament , vam xerrar amb la Presidenta Forcadell,dsc08277 despres a Montserrat, i finalment una visita privada al MNAC, per acabar amb un sopar. La veritat es que poc a poc el tema em va anar quallant i a mida que anava coneixent els altres premiats i veia el seu nivell, més m’emocionava que me l’haguessin concedit a mi.

L’endemà vam haver de fer un petit discurs, que em va recordar despres dels anys, que encara m’enutja haver de parlar en public. Aixi que vaig pensar en fer una petita performance al final per agrair la feina dels editors de les webs de Catalansalmon… mireu el video que crec que paga la pena…

Aqui des de la camara de fora, i explicant al public el que anavem a fer…

i aqui el video que finalment vam enviar als editors ;D

Així que tot plegat va anar prou be  😀

I de tornada a Dallas, doncs un parell de dies i cap a Tulum!

La de Tulum també havia de ser grossa, doncs haviem planificat feia mesos que ens hi reuniriem amb alguns catalans del DF per passar el cap de setmana i fer-ne una de grosa…  Al final però, per coses d’aquelles imprevisibles que pasen a la vida, no van poder anar-hi i al final només vam anar-hi la Rosa i jo. La veritat es que em va saber greu, es clar… pero hi ha coses que no estan sota el nostre control.
c15202486_10154050408473202_8220613685071839437_nDe tota manera, Tulum és Tulum, i segeuix sent un paradís, amb o sense col.legues, aixi que vam passar 3 dies fent el gos a la platja i polint-nos els pesitos que no podiem treure del banc… Gens malament tampoc… 😉

El problema va ser que el vol, que a l’anada va ser directe i nomes de dues hores, i que a la tornada, per aprofitar una mica el dia i la previssible ressaca, l’haviem de fer via Miami, al final l’avio va ternir una pana abans d’enlairar-se, vam perdre l’enllaç a Miami, vam haver de fer-hi nit, i ens van donar un vol a l’endemà… via Houston!  Es a dir, que un vol de dues hores a l’anada, va esdevenir un vol de 3 avions i 30 hores a la tornada!!!

Però no tot va ser dolent… a banda que la companyia ens van tractar prou be, ens van pagar l’hotel i tal, la veritat es que tenia pendent la sensacio de si en tornar a Dallas i preguntar-me si el meu cervell deia “hmmmm caseta…”; el que ens passava sempre que tronavem a Dublin i veiem l’anunci de Guinness sota la pluja cami de casa, i molt rarament ens passava al DF….  Aixi que despres de dues setmanes de viatges i especialment el de 30 hores de tornada de Cancun, la veritat es que SI vam tornar a casa i vam dir… “hmmmmm caseta..!” 

El primer pas ja esta fet doncs 😉

… i doncs? que tal per Dallas???

El primer post quan vam arribar a Méxic, allà pel Juliol del 2013 deia:

Una ciutat nova, un pais nou, un continent nou…  Però amb una sensació de Déjà vu, d’haver passat ja per aquest estat de provisionalitat total, de viure amb les maletes, de desorientació absoluta, de coses estranyes….

Doncs, si fa o no fa…  però amb un continent conegut (tot i que sembli un altre món), un Déja vu de nou i la sensació de provisionalitat ja coneguda….

Certament un s’ha d’adaptar a noves realitats i les encara amb optimisme quan la tasca se li fa agradable…. Tot i així, un no pot evitar comparar amb el darrer cop que va començar de zero, ni amb l’anterior!
Estar-se a un hotel, familiaritzar-se amb la ciutat, fer les primeres trobades amb catalans…. això és familiar.La resta? Doncs completament diferent 😉

Coses estranyes? oi tant!
Inevitablement, el primer que hom pensa quan arriba a Dallas és: On collons s’ha fotut la gent? Els carrers, llevat del centre-centre, estan pràcticament deserts. Ningú no camina pel carrer. Tot son cotxes i carreteres i immensos aparcaments que separen centres comercials… això quan no son barris residencials de cases i mes cases amb jardí i res mes. Em pregunto quan temps trigaran a adonar-se’n si algun dia hi ha un apocalipsi zombi…

sal14231386_10153826914683202_454930244409877758_oLa segona cosa és; Com? Quan has dit que costa aixo????
Imagino que venint de Mexico fa més mal el tema, però , collons… sal a preu de farlopa? Vols dir que 6 $ per 10 grams de sal normaleta no és una anada d’olla? 60 $ el kilo????
Exagero? mira-ho tu mateix….
Doncs podeu fer-vos una idea de com van els preus per aqui…

Ah!, i sí, hom es va trobant amb els tòpics de pelis i sèries… supermercats que son tan grans com terminals d’aeroport (i no exagero)…., haver de rentar la roba en una habitació compartida i posar monedes (quarters!) a la màquina (i tenir-hi un ull perque no te la pispin… que dic jo que no te la pisparan però ja sabeu que aquestes coses ens costen als llatins…) i despres treure-la i posar-la a l’assecadora.., banderes americanes per tot arreu…., gent amb barret de cowboy (no pas pel carrer, encara però si en una festa benèfica que ens van convidar i que vam oblidar donar beneficiència) …, televisió amb chorrocientos canals on gairebé sempre fan publicitat,  trituradors de brosa a la pica de a cuina que em dona un pànic del copón i que cada cop que et despistes i el confons amb l’interruptor de la llum l’engegues i fa soroll d’un monstre gargotant apunt d’ofegar-se en bilis purulenta…. i es clar, mides en iardes, peus i polzades, volum en galons i temperatura en Farenheit…. que poca broma que es el primer que aprens…. amb els aires condicionats a tope, un aprèn ràpidament que 100F son 40º, es a dir que no surtis de casa si no és er anar al cotxe i del cotxe a un centre comercial, i que la temperatura de confort a casa esta als voltants dels 75F….  perque al temperatura inferior se’t congelen els ous….

Ah! un altre diferència importantísima, especialment amb MX; vols una linia de telefon mobil? Fàcil, pagues i surts de la botiga amb numero i connexio a internet.
Vols obrir un compte al banc encara que siguis estranger i no tinguis ni numero de seguretat social? Cap problema, en mitja hora ja estas al carrer amb una targeta de debit provisional i el teu compte obert…. així dona gust!
Ja veurem que tal lo de la tele i Internet a casa… pero em diu el nas….

Això sí…. a diferència de Dublin, aquesta gent quan parla sel’s entèn. I això, despreès d’haver-me passat gairebe un any per entendre l’anglès d’irlanda,  és un super-que, creiu-me.

Proper capítol… ja tenim pis? Burocràcia? la prova de foc!

Canvi de nom del Blog

…per cert, ja que canviem de pais, aprofitem per canviar de nom del blog….

Fins ara es deia “”Patroncita….. no puede negar que la comida es riquísima”, aportació de la Priscila com a resposta a les seves encara més al.lucinants vivències a Mexico, ara en direm “de Celsius a Farenheit“, una manera de deixar constància de maneres de pensar logarítimiques i de com un s’adapta al tarannà local quan hom acabi pensant en Farenheits….

IMPASSE o com anar pel món amb 10 maletes

Umaletes_IMG_4563n cop tancada l’etapa mexicana, tocava l’etapa texana. I per això calia fer una mica de burocràcia.

Be… una mica mes que una mica….. només cal demanar el VISAt per viure i treballar als USA
A Mèxic tambe cal el visat per traballar-hi però un entra com a turista mentre fa les gestions pertinents…i si triga mes de 6 mesos ha de sortir del pais perque el segell del visat de turista estigui vigent. Un pot passar-se anys amb aquesta martingala…. Pero nosaltres vam gestionar-ho tot a traves de l’empresa i vam entra a Mexic com a turistes i al pc temps vam obtenir la forma F3.
Això no treu que cada cop que sortiem del pais, haguessim de passar per migració a l’aeroport i omplir un estupid formulari de lletra minúscula i per duplicat, i haver-lo de guardar fins que tornaves a entrar al pais. I naturalment totes aquestes gestions es feien escribint a mà, per triplicat i tal.
Tota una alegria….

De fet el darrer vol de sortida de Mexic entre altres coses donavem per sentat que no caldria fer aquesta estupida gestió, i en pujar a l’avio ens ho van demanar i vam haver d’anar a correcuita al mostrador a fer la estupida targeteta corrents per no perdre el vol….

En fi…. que ara tocava USA. Afortunadament les gestions tambe les feia l’empresa i calculàvem que almenys, trigarien un mes… aixi que empaqueta les coses de Mexic en una mudança perque es quedin en un magatzem a MX, creuar els dits perque no passi res, mentre anem a Barcelona a gestionar el visat…

EL que mes o menys teniem clar es que tot plegat podia trigar un, dos o fins i tot tres mesos, i , per tant calia anar a Barcelona amb maletes per 3 mesos (sabent que aquests 3 mesos incloien l’Agost on teniem previst el viatge a Creta) i que despres, un cop obtingut el visat, hauriem d’estar-nos a un Hotel a Dallas fins que trobessim pis i un cop trobat pis, esperar que arribessin les coses de  Mexico…. en resum, que haviem de fer maletes per 3 o 4 o 5 messos…. Resultat?
Doncs anar a l’aeroport amb 10 maletes !!!

Barcelona al Juliol? Doncs calor, guiris i mes guiris…. i es clar, família i amics, ja us ho podeu  imaginar. I a l’Agost 8 fantàstics dies a Creta i despres un cap de setmana a London, i un dia a Madrid per fer l’entrevista del visat…. doncs si, cal fer una entrevista personal
a l’ambaixada USA a Madrid… aixi que cal anar a Madrid a fer 3 hores de cua i 2 minuts d’entrevista….

Però en fi, el que compta es que al final tenim Visat sense problemes aixi que ja anem cap allà;tornar a fer les 10 maletes, i deixar-ne una a casa la sogra de tot el que hem comprat a BCN(ja en son 11) i tornar a creuar l’Atlàntic un altre cop.

Ja he perdut el compte dels cops que he creuat l”Altlantic…. dos cops l’any els darrers 3 anys? aixo fa 12 viatges! deu n’hi do!

I al Novembre sant tornem-hi! que he d’anar a Barcelona a recollir el premi Batista i Roca!!!

I despres a cel.lebrar el meu aniversari a…. TULUM!!!! 😉
Son 50 anys! qué voleu???? Paga la pena fer-ne una de ben grosssa pels 50 , no?

 

Hasta la vista, México

ja des de l’aeroport… Última setmana, últim dia, última hora.

El temps ha anat passant i amb la voràgine de la.mudansa i lew festes de comiat el temps va fent i un te la sensació que necessita posar-se seriós i escriure un post que resumeixi 3 anys de viure a Mèxic.

Doncs la primera reflexió és que caldria molt temps per resumir tres anys… I encara més a mexico… Aixi que ho deixaré pel proper post…

Ara per ara aquella sensació agredolça de voler marxar i no voler perdre de.vista la gent que has conegut. Que t’agradaria endur te a l’equipatge. I això em provoca un deja vu… De quan vam marxar de Dublín te amb ulls vermells i no només de ressaca…. Però sense marxar de Barcelona no hagués hagut Dublín i sense marxar de Dublín no hagués hagut Mèxic….

Així que al final les etapes que es tanquen també obren etapes.. La gent que enyores també dóna pas a gent que enyoraras…

I el que encara ens queda per enyorar….

 

Concursos d’anècdotes MX

Que si, que soc un exagerat, que el que em passa a mi, no li passa ningú mes, que tinc mala sort amb les coses per aquí a Mexico….  discs durs cremats, talls de llum i d’aigua, SAIs que no funcionen, taladradores a les 3 del matí….

Bé el que és cert, és que sí passen, i no soc pas l’únic. Amb la nostra bona amiga Priscila tenim una competició “de facto” a veure a qui li passen de més grosses… i val a dir que ella guanya de llarc…. les coses que li han passat aqui al DF a mi em superen i encara no entenc com conserva el seny….. jo ja m’hagués liat a osties més d’un cop….

Exagero? llegiu….

Trabajando tranqui y de pronto se corta la luz. Me asomo por la ventana y veo parado en la entrada de casa una camioneta de la compañía eléctrica. Bajo tranquila para confirmar que estén haciendo unos trabajos y el hombre ya se subía a la camioneta para irse y entonces mantengo este breve pero "jugoso" dialogo con el:

yo: buen día, me he quedado sin luz. Están haciendo algún trabajo en la zona??

señor de la luz (sdll): no.... se la acabo de cortar por falta de pago

yo: perdón?????? que????!!!!!!!!!! como que por falta de pago??? Está todo pago y a lo sumo lo lógico es que antes de cortar me hubiera llegado alguna notificación haciendo el reclamo o por lo menos que usted se hubiera tomado la molestia de tocar el timbre y consultar, no???

sdll: ah no....yo tengo la orden de cortar la luz en la calle sierra....... nro 25 y me limito a cumplirla

yo: que????? repita por favor la dirección

sdll: sierra ......... nro 25

yo: señor!!!!!!!!!!!!!!!!!!!! mi casa es sierra........... nro 23!!!!!!!!!!!!!!!!!!!! 25 es al lado!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!

sdll: (y no miento que dijo esto!!!!!!!!!!!!!) que cree???? me equivoque..... Tiene razón, tengo que cortar al lado y no a usted. Disculpe, eh???

Y muy tranquilo abrió la camioneta para sacar la "famosa tijera" (es largo pero año pasado vino otro sujeto con una tijera enorme y justo lo agarre cuando me quería cortar la luz a mi) y se fue a la casa de al lado para cortarle la luz

Yo: Pero señor!!!!!!!!!!!!!!!!! Y a mi cuando me restablece la luz????????!!!!!!!!!!

señor de la luz: yo calculo que durante el día de hoy a mas tardar mañana porque tengo que pasar el parte a mis compañeros de la central.

por horario de protección al menor no continuo con el relato.
Aqui estoy..... esperando a que vengan a restablecer la luz.


 

i aquesta és només una de les mil que li han fet… espero que algun dia les recopili en un llibre…. perque dona per una novela

Ps: Paciencia Pris…. 😉

 

Aprendre mexicà

Apapachar, Guarura, Banquetas, Pendejo, Jícama, Jacarandas, Chingar, Tianguis, Chambear, Güey, Pinche,Güero, Chela,  Pesero, Verga, Chichis, Jalar,  Chamaco, Trapeador, Chilango, Cuernito, A huevo, Lana , Neta, Naco, Piso, Fresa, Codo, Jitomate, Chingo, Cobija, Madrazo, Enojón, Antro, Chícharos, Manejar, Pai, Regadera, Popote, Chido, Totopos , Alebrijes, Chapulines, Mezcal…..

1024px-Alebrijes_in_Oaxaca,_Mexico_2009És ben sabut que una de les pegues més grans d’anar a viure a l’estranger és haver-se de fer amb un nou idioma…. i us ho dic jo. que em va costar ben be un any entendre el punyetero accent irlandès….  En aquest cas, en anar a Mèxico, hom es pensaria que ja tenies el peix venut amb el tema de l’idioma…. doncs ja podeu veure que no pas.

Ja haviem parlat de l’accent mexicà que no se sembla en res al accent cantinfles que inevitablement et fan en saludar-te familia i amics quan tornes a Catalunya…. Però també hi ha un vocabulari molt florit que un va afegint al seu propi sense adonar-se’n i que inevitablement SI sorprèn a famili  i amics… com podeu veure al començament del post, fa tres anys, totes aquestes paraules m’eren desconegudes i ara per poc que pugui ja les utilitzo automaticament…. curiós andromina el cervell….

També resulta sorprenent com deixes de fer servir la paraula “coger” despres de poc temps i la substitueixes per “agarrar”, “tomar” o altres…

Per als que us heu quedat amb cara d’interrogant, a continuació teniu un petit diccionari explicatiu. Óbviament n’hi ha moltíssims més …. i he obviat , deliveradament, les frases amb “madre” o “pedo”…. això ja donaira per un post sencer cadascuna…. a veure si tenim temps de fer-lo.

Mentretant….

Apapachar : —–>  Abraçar, mimar. Fantàstica paraula.
Guarura:—–> Guardaespatlles. Famosos al DF per repartir estopa sense contemplacions i sense cap respecte a la llei.
Banqueta:  —–> Acera. Si un poli et diu que salgs del coche y subas a la banqueta, no t’està demanant que surtis del camp per ser suplent. Millor que tinguis 300 pesitos preparats per la mordida
Pendejo:—–> Gilipolles. Tenim una competició de qui és més pendejo, Rajoy o Peña Nieto. Guanyem nosaltres, es clar.
Jícama:—–> Un aperitiu
Jacarandas:—–> Arbre de precioses flors liles. Possiblement el més bonic del DF
Chingar:—–> Joder / Follar…. amb totes les seves acepcions, bones i dolentes
Tianguis:—–> Paradeta per vendre qualsevol cosa feta amb una tela impermeable  tirada amb cordes. Abunden especialment aprop de les sortides del metro. Molts cops saps que hi ha una parada de metro perque hi ha centenars de Tianguis que la tapen
Chambear:—–> Currar
Güey:—–> Tio, Pavo, Neeeeen (de Castefa)
Pinche: —–> Putu
Joven:—–> Cambrer. No importa que sigui més vell que tú. No em miris així, a Barcelona li diem “jefe”, oi?
Güero:—–> Ros, pero per extensió, Guiri, però sense que sigui tan despectiu
Chela:—–> Birra. Hi ha micheladas,  amb clamato, cubanas….  sí, seguim parlant de cerveses.
Pesero:—–> Autobus super cutre que fa un soroll de mil dimonis i no te parada definida. Circula, recull i deixa viatgers allà on li rota. Alguns porten punxes a les rodes, com els carros de Ben-hur. Verídic
Verga:—–> Polla. Per extensió, “vete a la Verga” vol dir anar a pendre pel cul. Lógicament el poble de Berga els fa molta gràcia als mexicans 😉
Chichis:—–> Creu-t’ho o no, son les peres d’una noia. Si, una noia te dos Chichis a Mexico
Jalar:—–> Estirar. No pas menjar.
Chamaco:—–> Un paio , normalment un jove.
Trapeador:—–> Una fregona. Si , aquelles amb pal per fregar el terra.
Chilango:—–> Ciutadà del DF. Abans era despectiu. Ara ho han assumit.
Cuernito:—–> Croissant. Si….
A huevo:—–> Venga!
Lana :—–> Pasta. Si tho pares a pensar, també sona estrany en català.
Neta:  —–> Veritat.
Naco:—–> Quinqui. Un cop al súper una senyora tot indignada em va deixar anar “Pinche Naco”
Piso:—–> El terra. Es presta a confusions a l’hora de llogar apartaments.
Fresa:—–> Pijo. A Polanco en trobaràs per donar i vendre. Semblen sortits de un congrés del PP
Codo:—–> Garrepa.
Jitomate:—–> Tomaquet
Chingo:  —–> un munt, Mazo!
Cobija:—–> manta. De les que tapen. Si, a voltes a Mexico també calen cobijas.
Madrazo:—–> Una óstia, generalment contra el piso provocat pel mal estat de las banquetas (veure banquetas)
Enojón:—–> Jo
Antro:—–> Qualsevol bar nocturn, sigui cutre o no.
Chícharos:—–> Pèssols!
Manejar:—–> Conduïr.
Pai:—–> Pastis. Si, traduít diretament de “Pie” en anglés. Al cap d’un temps ja ho veus normal
Regadera:—–> La dutxa
Popote:—–> Una palleta per beure.
Chaqueta:—–> L’altre palla. Sí , la que estas pensant
Chido:—–> Mola!
Totopos :—–> Triangles de blat amb els ques menja el guacamole.
Alebrijes:—–> Figuretes decoratives pintades de vius colors amb motius alucinogens
Chapulines:—–> Saltamartins, o Saltamontes. Al sud en mengen a patades.
Mezcal: Cal? 😉

 

 

… And here we go again!! / Ja hi tornem a ser!! / Órale!! (això serveix per gairebé tot ;)

be, doncs ja és oficial….. desprès de gairebé 3 anys, deixem México el mes que ve.

Ciutat de Mèxic a Dallas  Texas  Estats Units d Amèrica  Google Maps

No del tot imprevist ni tampoc planificat, doncs veniem per 3 anys i al final les circumstàncies així ho han volgut…    vam arribar al DF el 5 de Juliol del 2013 i marxarem a finals de Maig del 2016…..  i aquest cop marxem cap a Dallas, Texas, USA!

 

 

Despres de Irlanda i México, ens toca viure l’aventura als USA, i no podem dir que no en tinguem ganes….  Sí, es clar deixem a México amics, records i part de la nostra vida que a partir d’ara incorporarà un nou prisma, una nova manera d’entrendre la vida  i que despres de tres anys , vulguis o no vulguis, se’t queda sota la pell…. per lo bo i per lo dolent. Però aquesta és la vida que per ara ens agrada… acumular vivències, descobrir coses, posar-nos reptes, canviar de clima i d’idioma , posar a prova els nostres esquemes, fer i desfer amics, reinventar-nos i adaptar-nos a realitats que desconeixiem… i perque , al capdevall, això és el que ens fa estar vius…

I ara? Doncs preparar-se de nou per una nova bojeria de papers, trasllats, lloguers, comiats, de viure en hotels , de traginar maletes, d’enyorar el teu sofà, de viure amb la roba que portes posada…

Ja arribarà el moment de fer conclusions, consolidar records i guardar anecdotes en àmbar. Ara per ara em commou la intensitat de la gent que hem conegut aquí, la vehemència ferotge d’una terra roja i maltractada per homes i elements, d’un país impossible de descriure amb una sola guitarra.

I també amb ganes de veure, com estic fent ara mateix, les entrades al blog que vaig escriure quan vam arribar ara fa tres anys, per comparar-les amb les que escric ara, i preguntar-me que hem après, que hem guanyat i que hem perdut.   Perqué es guanya, però indubtablement tambe perds alguna cosa quan t’acomiades de gent amb la que has conviscut especialment fora del teu entorn.

I tornarem a canviar, i tornarem a perdre i tornarem a guanyar, perque tot i que cada cop l’estranger és menys estranger, resulta una experiència vital.

I la vida és per viure-la.