Monthly Archives: Mai de 2014

Sensibilitat sísmica

990Si… quan un viu a l’estranger adquireix inevitablement, per costum o per osmosi, una serie de reflexes o costums locals que a casa resulten còmiques per inversemblants.

 

Per exemple, a Dublín, un aprèn que la pluja no es un impediment per fer coses a l’exterior. Si heu planificat un partit de hurling i comença a ploure, els catalans acabats d’arribar es preguntaven si es cancel.lava o no. Els que ja portàvem més temps sabiem que el tema tirava endevant, perque, o be deixava de ploure aviat, o si no, anàves al Pub i et deixàves de punyetes… al capdevall sabiem que acabariem al Pub, no?

A MX, desprès d’unes quantes experiències estem adquirint una Sensibilitat Sísmica.

La sensibilitat sísmica és una mena de sentit aràcnid, que t’avisa, a priori, que “esta temblando”…. quan encara la resta de la gent no ho ha notat.

Hi ha qui en té i hi ha qui no. Na R, per exemple, no s’entera. Ni del gran, doncs estava conduint, i els bots i salts que vas fent quan conduiexies, degut a l’estat del ferm del DF son tals que un terratremol per sota de 7 ni es nota.
Tambe va per barris aquest tema. Segons sembla, degut al seu subsòl,  el nostre barri es un dels que mes es veuen afectats pels “temblores”, i el tema es nota més.

Despres de 3 terratrèmols viscuts en poc més d’un mes, un ja comença a veure per on va el tema. El problema no son els grans, aquests es noten sí o sí…. el problema son els petits previs, o simplement els que estan per sota de magnitut 5, perque aquests es belluguen poc, però si tens sensibilitat sísmica, es noten.

De cop, sense raó aparent, l’oide intern t’avisa d’una disfunció. Alguna cosa no va be. “m’he marejat??”  o “La cadira s’ha bellugat?” Quan ja n’has passat algun ja busques referencies per confirmar. En el meu cas, les cortines de casa tenen uns cordons per pujar-les. És el primer que miro quan m’avisa el sentit  sismic. SI belluguen, cagada pastoreta!

El problema es a la inversa, ara, cada cop que et falla el peu, o sents un petit mareig, ja estas mirant si la resta del pis es belluga…. Fins a emparanoiar-te.
És així… no ho pots evitar. Almenys en aquesta primera etapa, almenys un cop al dia em miro les cortines a veure si m’estic emparanoiant, o realment “tembló”.

I es clar, despres tens webs i apps per mòbil per certificar-ho. La que t’avisa dels temblores al continent i llur magnitut. Imprescindible

Screenshot_2014-05-20-08-25-36

Els catalans del DF estem en contacte i el primer que fem es compartir experiències.
“5 graus, una broma”, “Sacsejadeta”, “Ni m’he enterat!!”

Això del sentit sismic es te o no es te….  😉

Ps: Potser en una etapa mes endevant ho deixarè de paranoiar, però ho dubto. Els MXs estan molt sensibilitzats des del gran terratrèmol del 85 i son els primers a sortir camesajudeume quan hi ha un sismo. No els culpo. Crec que un es fa el valent o fa conyes amb el tema, en funció de la magnitut dels sismos que ha viscut.
Imagino que es es una barreja de imprevisibilitat i de humilitat.
Si no has patit cap ensurt és molt fàcil fer conya. Però quan algu n’ha patit un de gran la sensibilitat emocional es molt gran. Aqui no fan conyes amb el tema.

 

tornar a Barcelona… almenys per uns dies!

Tornar a casa despres d’uns quants mesos vivint en franja horaria -8 és un seguit d’experiències intenses….

L’agenda, a tope, amb dos o tres coses cada dia… quedar amb una penya al matí i un altre al vespre. Planificar la llista de coses que vols comprar , per tu i per als amics del DF que t’han fet encàrrecs… i mirar de no cagar-la …. Veure la familia desestructurada per partida doble i haver d’organitzar 4 trobades, dues per la meva i dues per la R.  Planificar tambe per poder veure nebots i nebodes que , afortunadament cada cop fan menys soroll als bars i restaurants….
I planificar als restaurants per fotre’t aquest jalar amb el que has estat somiant fa mesos, i  i aquella botiga per buscar allò que es impossible de trobar al DF…

I organitzar-te per fer gestions, renovar papers, anar als bancs, recollir cartes, organitzar reunions de feina, i descartar-ne altres per pura manca de lloc a l’agenda.

I quedar amb la gent, i fer grups heterodoxes d’amics perque no tens temps de fer-ho com cal. I de tenir ressaques tambe heterodoxes i solapades.

I esclar, veure les “petites diferències” pero aquest cop en sentit contrari.

Aquest es el punt mes curiós de tot plegat. Imbuït en la dinàmica MX, hom troba les diferències de BCN més accentuades. Diferències que t’atribueixen a TU quan arribes a MX.
Si, BCN es mes neta, polida, organitzada, iluminada i planificada. Però tambe té els seus que….
La gent a BCN és MOLT MES BORDE que al DF. Els cambrers son uns maleducats. La ciutat és diminuta (es veu tota la ciutat amb un cop de vista en atterrar…) , tot esta tancat quan més ho necessites, i tot es absurdament car…

A més , la gent et pregunta(molts d’ells intentant imitar l’accent mexicà amb molt poc èxit…) “Que tal per Mexico?”
Aquesta es una resposta que no tens preparada, i de fet no t’acostumes a plantejar quan ets a MX. Simplement hi ets.
Però quan tornes a BCN, a base de repetir les respostes a familia/amics/altres amics/altre familia, un es fà una imatge , un petit resum de la seva experiència que d’altre manera no acostuma a fer-se.

La nostre resposta sol ser, “Be, per ara prou be”
No és una resposta molt florida, però es que MX és un pais complex. A banda dels evidents problemes d’injustícia i seguretat, ens trobem que tenim ja la nostra colla de gent al DF i que ens hi estem a gust, mes o menys (algun dia parlare de la dinàmica de les comunitats a l’exterior) i que es la nostra colla ara…. fem coses plegats, planifiquem coses plegats, ens emprenyem per coses plegats, aprenem que mes de 3 mezcals son perillosos plegats….

Per altre banda però, no hem experimentat , despres de 9 mesos, aquell enamorament que alguns del catalans sent pel pais. Simplement hi estem be, estem a gust, el DF es una ciutat mes tranquila del que pensàvem i intentem conèxer un pais que te moltes mes coses per ensenyar de les que hem vist fins ara.

Com deia aquell que queia pel Empire State, “so far, so good”.

Ara, la prova definitiva que un està adaptat totalment al seu nou lloc és quan, despres del(s) vol(s) de tornada, dels enllaços a l’aeroport, dels controls de seguretat i immigracio, del taxi i del trànsit i del jet-lag corresponent,  es si uan arribes al pais tens aquella sensació de “he arribat A CASA”…..
A Dublin el teniem quan tot arribar a l’aeroport i fer la cua del taxi sota la puja i/o el fred, abans d’arribar al centre creuàves un pont on un cartell de la Guinness et donava la benvinguda amb un “Welcome home”…

… aqui, al DF, encara no hem tingut aquesta sensació. So far.