El primer post quan vam arribar a Méxic, allà pel Juliol del 2013 deia:
Una ciutat nova, un pais nou, un continent nou… Però amb una sensació de Déjà vu, d’haver passat ja per aquest estat de provisionalitat total, de viure amb les maletes, de desorientació absoluta, de coses estranyes….
Doncs, si fa o no fa… però amb un continent conegut (tot i que sembli un altre món), un Déja vu de nou i la sensació de provisionalitat ja coneguda….
Certament un s’ha d’adaptar a noves realitats i les encara amb optimisme quan la tasca se li fa agradable…. Tot i així, un no pot evitar comparar amb el darrer cop que va començar de zero, ni amb l’anterior!
Estar-se a un hotel, familiaritzar-se amb la ciutat, fer les primeres trobades amb catalans…. això és familiar.La resta? Doncs completament diferent 😉
Coses estranyes? oi tant!
Inevitablement, el primer que hom pensa quan arriba a Dallas és: On collons s’ha fotut la gent? Els carrers, llevat del centre-centre, estan pràcticament deserts. Ningú no camina pel carrer. Tot son cotxes i carreteres i immensos aparcaments que separen centres comercials… això quan no son barris residencials de cases i mes cases amb jardí i res mes. Em pregunto quan temps trigaran a adonar-se’n si algun dia hi ha un apocalipsi zombi…
La segona cosa és; Com? Quan has dit que costa aixo????
Imagino que venint de Mexico fa més mal el tema, però , collons… sal a preu de farlopa? Vols dir que 6 $ per 10 grams de sal normaleta no és una anada d’olla? 60 $ el kilo????
Exagero? mira-ho tu mateix….
Doncs podeu fer-vos una idea de com van els preus per aqui…
Ah!, i sí, hom es va trobant amb els tòpics de pelis i sèries… supermercats que son tan grans com terminals d’aeroport (i no exagero)…., haver de rentar la roba en una habitació compartida i posar monedes (quarters!) a la màquina (i tenir-hi un ull perque no te la pispin… que dic jo que no te la pisparan però ja sabeu que aquestes coses ens costen als llatins…) i despres treure-la i posar-la a l’assecadora.., banderes americanes per tot arreu…., gent amb barret de cowboy (no pas pel carrer, encara però si en una festa benèfica que ens van convidar i que vam oblidar donar beneficiència) …, televisió amb chorrocientos canals on gairebé sempre fan publicitat, trituradors de brosa a la pica de a cuina que em dona un pànic del copón i que cada cop que et despistes i el confons amb l’interruptor de la llum l’engegues i fa soroll d’un monstre gargotant apunt d’ofegar-se en bilis purulenta…. i es clar, mides en iardes, peus i polzades, volum en galons i temperatura en Farenheit…. que poca broma que es el primer que aprens…. amb els aires condicionats a tope, un aprèn ràpidament que 100F son 40º, es a dir que no surtis de casa si no és er anar al cotxe i del cotxe a un centre comercial, i que la temperatura de confort a casa esta als voltants dels 75F…. perque al temperatura inferior se’t congelen els ous….
Ah! un altre diferència importantísima, especialment amb MX; vols una linia de telefon mobil? Fàcil, pagues i surts de la botiga amb numero i connexio a internet.
Vols obrir un compte al banc encara que siguis estranger i no tinguis ni numero de seguretat social? Cap problema, en mitja hora ja estas al carrer amb una targeta de debit provisional i el teu compte obert…. així dona gust!
Ja veurem que tal lo de la tele i Internet a casa… pero em diu el nas….
Això sí…. a diferència de Dublin, aquesta gent quan parla sel’s entèn. I això, despreès d’haver-me passat gairebe un any per entendre l’anglès d’irlanda, és un super-que, creiu-me.
Proper capítol… ja tenim pis? Burocràcia? la prova de foc!
