… i que us ha semblat viure a Texas??

Moltes coses han canviat des del darrer post del Març del 2018. Bàsicament que vam marxar de Dallas per tornar a Barcelona.… i que de cami a Barcelona ens va sortir la oportunitat d’anar a un altre país…. aquest cop a Sao Paulo, Brasil!
Així que despres d’estar-nos dos anys a Dallas, ara toca l’altre punta del continent; la Nova York de Sud, Sao Paulo!

Però anem a pams. 


Dos anys a Dallas donen per molt, i fer-ne un resum seria complex. Però el primer que em ve al cap és comfort. Aquest es el objectiu de viure als USA ( i més a Texas) ; cases grans, cotxes grans, carreteres grans… un nivell de vida molt alt i un preu molt alt per pagar-lo…   El que diriem al “cultura de la sobreprotecció” , l’obsessió per la seguretat es palpa constantment, especialment en la cultura de les armes. 

Quan un viu en una cultura diferent, intenta adaptar-se, o si més no, entendre el tarannà del pais on viu. Imagino que és qüestió de temps convertir en propis alguns dels tics o costum locals. Però em costa d’imaginar alguna cosa més injustificable (llevat del integrisme religiós) que la cultura de les armes i especialment la defensa completament irracional que en fan als USA. 
Un es queda completament astorat de veure gent suposadament intel.ligent que defensa tranquilment que la manera d’evitar massacres a les escoles és donar armes als professors.
I que neguen l’evidència empírica dels més de 30.000 morts a l’any per arma de foc. 
Durant els dos anys hem vist moltes massacres a escoles i actes publics on el debat s’ha centrat en prohibir les armes automàtiques o els ginys que convertixen les armes “normals” en automàtiques, i no en prohibir les armes! I al final ni això s’ha arribat a prohibir! 

Els americans accepten els mass shootings simplement com una prova que calen mes armes. És completament al·lucinant.

De les muntanyes de dades sobre les morts per armes de foc als USA jo em quedo amb aquesta;

Simplement no hi ha discussió possible. 

I així i tot he vist gent negar aquesta evidència. Fins i tot amb la sang de nens i nenes massacrats a l’escola encara calenta…. 

Simplement no ho entendré mai.

I encara més;  aquesta cultura xoca frontalment amb l’hedonisme intrínsec del american dream… i provoca una tensió constant, la prova més evident de la qual son els casos en que policies disparen gent “sospitosa” , la majoria dels casos gent de color. Hi ha ha hagut un i un altre cop casos i mes casos.

Per mi és una conseqüència directa del punt anterior. En un pais on 4 de cada 10 majors d’edat tenen armes de foc, qualsevol conflicte és susceptible de ser resolt a trets…  Quan un policia ha de detenir algú en condicions d’estress, resulta molt més fàcil que repongui a trets a qualsevol amenaça que impliqui armes de foc, reals o inventades. I en cas de dubte, disparen primer.  

Com això afecta la comunitat afroamericana, com les protestes de jugadors de futbol americà agenollant-se en sonar l’himne i com això ha provocat reaccions patriòtiques furibundes, només es pot explicar en un pais encara amb moltes ferides per resoldre. I profundes.
Però quin no?

Seguretat o Inseguretat?

Això comporta una contracultura de la inseguretat que no només fa multimilionaris els lobbys de les armes i la seguretat privada, sino que s’estèn d’alguna manera a la manera de pensar. Acosteu-vos a un quiosc de revistes i a banda de la sorprenent quantitat de revistes dedicades a les armes de foc, trobareu un tret comú en totes elles… parlen de Seguretat; vénen seguretat, “ja estas prou segur?” “ja esta segura la teva familia???”
quan , evidentment el que estan fent es fomentant la ineguretat. 

Veureu la quantitat de cops que en les sèries ianquis es parla de pal “jo només volia protegir-te…” o similars…

De tota manera, el que més em va sorprendre van ser dues coses; l’omnipresència de la religió en un pais suposadament aconfessional, i la aplastant quantitat de publicitat vs falta d’informació però d’això ja en vam parlar… 

Tot plegat, una experiència intensa (una més), positiva sens dubte,  de la que ens hem quedat amb ganes de més… bàsicament, com deia al començament, es viu molt be, i especialment be a Texas… és molt fàcil acostumar-se… i molt dificil desacostumar-se!

I ara, de nou, ja no una , sino DUES mudances internacionals lligades… 
Propera etapa, obtenir el visat brasiler a Barcelona
vinga, que riurem! 

Anuncis

Que opines?

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s