Avui fa exactament 3 anys que marxàvem de Mexic….

Avui fa exactament 3 anys que marxàvem de Mexic.

Despres de tres anys, acabavem la nostre primera etapa
americana cami de Barcelona tot esperant el visat per encetar la segona, a Dallas, Texas, amb una ressaca del 15 despres d’una fantàstica festa de comiat de la Priscila Dergarabedian i una post-festa moguda amb la Lara Press on en van trencar els morros per parlar amb accent español…

Es fa difícil parlar de Mexic, com es fa difícil no parlar-ne.
És ben coneguda la meva relacio d’odi amb el pais i la seva violència, la corrupció i ineficàcia, i d’amor a la seva gent, paisatges, varietats, i cultures i menjar i begudes i als grans amics que hi vam fer allà, catalàns i mexicans….

No cal dir que Dallas va resultar més eficient, més tranquila, més segura i més comfortable, i tanmanteix menys intensa i potser menys viscuda…

Podria passar-me tota una nit parlant de Mèxic i el seu surrealisme però amb prou feines us podria explicar-ne un grapat de Dallas, moltes relacionades amb fanatisme religiós o la cultura de la por…

Cada lloc on vius et transforma d’alguna manera. Afegeix matissos als blocs mentals que pensaves que era clars i immutables. Esborra fronteres mentals i afegeix matissos a les teves opinions…

Jo em confesso addicte al chute que significa canviar de pais i de cultura i d’idioma i d’amics cada pocs anys… Crec que si algun dia he de fer un repàs a tot el que fet a la vida, la segona cosa que em farà més goig serà haver tingut l’oportunitat de viure a diferents paisos…

I Brasil, us preguntareu…?

Segur que quan torni a canviar m’ho puc mirar amb més perspectiva.

Ja us en faré 5 centims 😉