Avui fa exactament 3 anys que marxàvem de Mexic.
Despres de tres anys, acabavem la nostre primera etapa
americana cami de Barcelona tot esperant el visat per encetar la segona, a Dallas, Texas, amb una ressaca del 15 despres d’una fantàstica festa de comiat de la Priscila Dergarabedian i una post-festa moguda amb la Lara Press on en van trencar els morros per parlar amb accent español…
Es fa difícil parlar de Mexic, com es fa difícil no parlar-ne.
És ben coneguda la meva relacio d’odi amb el pais i la seva violència, la corrupció i ineficàcia, i d’amor a la seva gent, paisatges, varietats, i cultures i menjar i begudes i als grans amics que hi vam fer allà, catalàns i mexicans….
No cal dir que Dallas va resultar més eficient, més tranquila, més segura i més comfortable, i tanmanteix menys intensa i potser menys viscuda…
Podria passar-me tota una nit parlant de Mèxic i el seu surrealisme però amb prou feines us podria explicar-ne un grapat de Dallas, moltes relacionades amb fanatisme religiós o la cultura de la por…
Cada lloc on vius et transforma d’alguna manera. Afegeix matissos als blocs mentals que pensaves que era clars i immutables. Esborra fronteres mentals i afegeix matissos a les teves opinions…
Jo em confesso addicte al chute que significa canviar de pais i de cultura i d’idioma i d’amics cada pocs anys… Crec que si algun dia he de fer un repàs a tot el que fet a la vida, la segona cosa que em farà més goig serà haver tingut l’oportunitat de viure a diferents paisos…
I Brasil, us preguntareu…?
Segur que quan torni a canviar m’ho puc mirar amb més perspectiva.
Ja us en faré 5 centims 😉
