Adeu Netherland! Adeu Europa! Hola Austràlia!!!

Doncs ja hi tornem a ser…. i en van 6!
DUBLIN->CDMX->DALLAS->SAO PAULO->BREDA->….MELBOURNE!!!!

Després de poc més de dos anys a Netherlands, ja tornem a estar envoltats de caixes, cancel·lant contractes, calculant paquets i caixes… i tornem a marxar!
I aquest cop és ben ben lluny!

Melbourne, AUSTRÀLIA! ;D

Nota: L’altre dia recordava que quan feia poc que festejavem amb la jefa, vam planificar casar-nos per poder ajuntar-ho amb les vacances i aixi poder tenir un mes per poder visitar Austràlia … Algun dia us explicaré com va acabar la història, que te bemolls, pero la qüestió és que Austràlia és un objectiu que fa molts anys que teníem al cap!

Ara quan ha sortit l’oportunitat, doncs ja sabeu que ens costa poc liar-nos la manta al cap, ens hi hem tirat de cap… Austràlia és un dels objectius somiats, i el 100% de la gent que coneixem que hi han viscut coincideixen que és un lloc FANTÀSTIC per viure-hi!

I doncs, que tal Holanda?

Sempre és difícil resumir un país, ni que siguin només 26 mesos… Però crec que ho podria resumir en una frase de l’Anna quan ens va venir a visitar a Breda: “I no us canseu mai de tants paisatges bucòlics????”

>>>ALERTA DE TOPICS – ALERTA DE TOPICS -ALERTA DE TÓPICS!!!!
Holanda és un país preciós… endreçat, net, i amant de l’ordre i la bellesa… No és un país perfecte, es clar; quin ho és? però a mi m’ha encantat viure-hi…. llevat, es clar del caos de l’aeroport de Schiphol, i del transport en tren (segurament el pitjor del país) … que son dos forats negres que m’enduc a la memória, i es clar, el fred del nord d’Europa (bastant amortit em diuen, pel canvi climàtic), però la resta és un país fantàstic.

Em quedo, sens dubte, amb la puntualitat.
Crec que en 2 anys, sols un cop algú ha arribat només 10 minuts tard. La resta, tothom, SEMPRE, ha arribat sempre entre 10 i 5 minuts abans. És flipant. Els que m’heu llegit de Mèxic, ja sabeu com em treu de polleguera això de la manca de puntualitat. Així que només per això, ja em tenen el cor robat.

La GRAN pega ha estat la pandèmia i el confinament. Val a dir que al final vam trobar una casa collonuda a Princenhage, als afores de Breda, que ha fet el confinament MOLT més fàcil. Però la pandèmia també ha limitat molt les opcions de viatjar i de conèixer més gent, i llevat d’alguns veïns, ha costat molt conèixer gent.

I l’idioma, es clar.

Sap greu, però no hem après d’holandès mes que un grapat de paraules… Tot i la nostra predisposició inicial, l’holandès és un idioma molt aliè, i rau en un entorn on gairebé tothom parla en anglès, afegit a què sabíem que no hi viuríem més de 3 anys, ha fet que no ens hi fiquéssim… Molt difícil, i un ja no està per encabir més idiomes al cap, sap greu. El paral·lelisme amb el català per als guiris que van a viure a Barcelona és clar…  però xiquets, és lu ka ia.

menjar?
Des de Catalansalmon gestionem uns 250 grups de whatsapp, geogràfics i temàtics, i cadascun te el seu propi cicle d’interes i la seva corba d’activitat; però l’unic que manté un moviment diari i constant, és el de Gastronomia! Els catalans som com hobbits i és ben sabut a tots els casals catalans del món, que l’activitat comunitaria que més interès genera entre els catalans d’arreu del mon, sempre son les calçotades/castanyades/ i similars. Els catalans ens delim pel menjar; i hi tenim tan interès com desinterès mostren els neerlandesos… per a ells el menjar és una activitat fisiològica mes, no pas una part de la cultura, i per això resulta frustrant per als catalans veure la poca intensitat amb el que viuen la gastronomia. Llevat del formatge, es clar! o si consideres “menjar” a la cervesa….

un país de postal
Els poblets de la costa amb els seus nuclis medievals i els seus canals… els jardins de tulipes a la primavera… els boscos domesticats però igualment bonics… i els carrils bici per tot arreu; per TOT arreu, no és pas cap exageració. Vagis on vagis amb cotxe, és impossible no trobar almenys un i molt sovint dos carrils de bici, que naturalment tothom respecta. Els canals, els pòlders, les barreres de la costa, les platges on la gent està d’esquena al mar, el fred intens però l’aïllament sever de les cases…

I que consti que sembla que el país no és pas aliè a la pujada de l’ultradreta de tot Europa, ni s’escapa dels problemes creixents que genera el narcotràfic a llocs com Rotterdam o Amsterdam.

Amsterdam!
Em costa definir la meva relació amb Amsterdam! Hi vam viure dos mesos, en plena pandèmia i tot just arribar al país, que és quan tot és més difícil. És una ciutat preciosa i caòtica, i on circular com a vianant és una loteria d’entrebancs i d’assassins sobre diferents tipus de rodes, bicis, trams, cotxes, motos, patinets, terrasses, turistes… tots competint salvatgement per l’espai públic. Una ciutat envaïda literalment pel turisme i que es resisteix a deixar de ser ella i esdevenir Barcelona o Venècia, amb resultats discutibles. Em consta que Amsterdam està prenent mesures contra la gentrificació i la turistificació que ha fet desaparèixer la identitat de llocs com la Barceloneta; adoptant mesures anti-guiri i anti turisme de drogues i borratxera, i ho està fent amb més iniciativa que no pas Barcelona. Si tindrà o no èxit ja és una cosa que se m’escapa, però sembla que s’estan prenent seriosament no esdevenir la capital d’Europa dels comiats de solter. Bé per ells!

Brabant
I no serà perquè no els agradi la gresca! El Carnaval al sud del país és un esdeveniment que no hem copsat en la seva magnitud… primer per la pandèmia, es clar, el primer any no es va fer gairebé res, i el segon érem fora, i ho vam pillar ben be pels pèls. Només us puc dir que és tota una moguda i que els del “sud de l’aigua” els que viuen al sud del riu que marca el límit de Brabant, hi viuen amb intensitat especial. De fet, el riu marca, segons ells, molt més que la frontera de Brabant; un cop més ens hem trobat amb el tòpic que “la gent del sud és més oberta”, deu ser cosa del clima, perquè això es repeteix allà on vas 😉

Visites i aeroports
I es clar, un altre dels avantatges de viure a Europa es que ens estem a dues hores de vol de BCN … pero oju que era el primer cop que viviem en una ciutat sense aeroport,aixo vol dir que haviem d’agafar taxi + tren + avio….. i aixo convertia les 2 hores de vol en 8 hores de viatge porta a porta…això de viure en ciutat sense aeroport es una cosa que no volem repetir…

I tambe evitar Schiphol, l’aeroport d’Amsterdam, com la peste. Els dos darrers cops vam haver de fer 4 i 3.5 hores de cua per passar seguretat.!!!!! Problemes derivats de la falta de personal, diuen; però em resulta impossible acceptar que una infraestructura tan important estigui tant de temps funcionant tan malament. I a un pais com Holanda. Simplement ha d’haver algu que se’n beneficia. El meu punt negatiu a NL és, sens cap dubte, per a Schiphol.
I els trens. Bruts. Imprevisibles. Poc fiables. Il.logics. És l’altre cosa que NO trobare a faltar.

Però el capdavall són 2 hores de vol, i no només hem pogut visitar Catalunya amb molta més freqüència ( per alegria del meu dentista) , sinó que hem tingut visites amb certa regularitat, cosa que a Mèxic, Dallas o Sao Paulo no va passar més que en un parell d’ocasions.

I també he pogut anar al funeral del meu pare que va morir el 2022.
És rellevant ja no només per impacte personal, sinó també perquè vivint fora és una de les coses que et lliga més a casa; tenir l’oportunitat de acomiadar-te presencialment. A partir d’ara no serà possible. Vulguis o no, és un dels factors que pesen, quan vius a fora.

Us semblarà una tonteria però tenir visites et fa sentir connectat amb la realitat del país i també t’obliga a tenir referències del lloc on vius per poder-ho ensenyar; una mena de resum del millor del país.

I també ens ha permès completar la primera fase del nostre programa de portar els nebots a (London) un cap de setmana; despres de portar la Leia, l’Ot i el Tor a London (els noms no son ficticis), hem pogut portar la Lilu a Paris, i el Roc a Dublin (repeteixo, els noms son reals 😉 i aixi poder acompletar la primera fase. Ara ens queden els de la branca de la Rosa; la Julia, en Gerard, la Elsa i el pequeñajo que ha de neixer la setmana despres de marxar cap a Melbourne, i que encara no han decidit el nom, es veu que la meva insistència en que li posin azofaifo no ha quallat. Com hem d’esperar que facin els 15, jo ja em veig amb 70 anys patejant-me el British Museum un altre cop! 😉

M’he adonat que el nombre d’entrades al blog per cada país és inversament proporcional a lo be que funciona; com menys entrades, menys coses per explicar perquè funciona tot com s’esperava. Ara no els puc comptar perquè m’estic a l’avió sense connexió, però ja us podeu imaginar que dos anys a NL a penes ha donat per mitja dotzena d’entrades. En canvi, a Mèxic, en van ser dotzenes i dotzenes per a tres anys. Suposo que això és més que indicador de com ha estat la nostra experiència per aquí dalt.

I ara, un altre cop al hemisferi sud, invertint estius i hiverns, i mes aillats que mai de familia i amics, perque l’horari es ben be incompatible. I tambe de Catalunya… que potser ja toca, no?. Sera una mica com viure en un altre planeta…. cosa que m’agrada. I tambe de descobrir una realitat ben diferent i d’afegir moltes mes experiencies al sac per quan tornem.

Perque tornarem…. no??